Ja fa anys que es va publicar Jo confesso, de Jaume Cabré. És una novel·la que impacta, que s'hi entra o no s'hi entra, però d'una qualitat literària incontestable.
Jaume Cabré, amant de la música i conegut també per fer llibres sobre com escriure ficció literària, diu al seu llibre El sentit de la ficció, que "l'argument és a la novel·la com la melodia a la música", és a dir, que si només tenen argument són "estretes de pit", ja que les seves novel·les, a més d'un argument tenen una estructura que dona sentit al tot, com a la vida.
L'argument del Jo confesso gira al voltant de l'Adrià Ardèvol, amb una vida mancada d'afectivitat i dedicada a l'estudi, sobretot al violí. Apareixen altres personatges com el seu amic íntim, en Bernat i una noia, la Sara, clau en l'argument. Però no són els únics, una extensa galeria de personatges desfilen per la novel·la, creant un univers que engloba altres èpoques i espais i on els objectes es converteixen en nexes d'unió entre ells.
El tema principal de la novel·la és el mal, com es pot veure en el títol, ja que una confessió s'esdevé després d'una culpa. La reflexió sobre aquest mal és una de les obsessions de l'Adrià i aquest mal perviu al llarg dels segles fins a arribar al protagonista, que l'hereta i l'augmenta a través d'un violí i una medalla maleïts.
Per què llegir Jo confesso? Doncs perquè es crea un joc entre el lector i l'escriptor, on es gaudeix de les piruetes literàries de l'autor siguin argumentals o d'estructura. Perquè malgrat ser un llibre de gairebé mil pàgines es llegeix bé, atrapa i és difícil no veure-hi reflectida la mateixa vida.
Si us agrada la novel·la us convidem a llegir-ne més, com Les veus del Pamano, o el recull de relats Quan arriba la penombra.
Cristina Rufí Juanals
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada