Aquesta dona, icona nacional del Brasil, apareix a segells postals i la seva figura va ser immortalitzada en una estàtua en una platja de Rio de Janeiro. Les veus dels relats de Lispector són generalment de dona benestant, ben situada, no marginal, tot i que es tracta de veus extremament incòmodes en un espai de la normalitat que ella mostra subtilment però terriblement opressiu. I en l'expressió d'aquest malestar hi té molt a veure la manera de tractar la llengua, la raresa de la seva llengua, que ens exigeix l'atenció plena per a la lectura.
Recolliu el vostre exemplar a la biblioteca si encara no heu començat la lectura i veniu a gaudir-ne amb nosaltres.
La pesca miraculosa (pàgina, 361)
Així doncs, escriure és la manera del que té la paraula com a esquer: la paraula que pesca el que no és paraula. Quan aquesta paraula mossega l'esquer, alguna cosa s'ha escrit. Un cop s'ha pescat la interlínia es pot llençar, sense recança, la paraula. Però aquí s'acaba l'analogia: la no-paraula, quan mossega l'esquer, la incorpora. El que salva, per tant, és llegir "d'esma".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada