Ardalén

Segons les creences populars, l' ardalén (del gallec ar do alén, traduït com aire del més enllà) és un vent que bufa des de mar cap a terra, que ve de les costes americanes i arriba al sud-oest d'Europa després de travessar l'Oceà Atlàntic. Escampa l'olor de mar, de sal, de iode quilòmetres terra endins i fa reviure els records oblidats. És d'aquests records que parla principalment aquesta obra. És una història de viatges reals i imaginaris, on les fronteres es desdibuixen i s'acaben barrejant. 

La protagonista és la Sabela. Vol reconstruir la vida del seu avi, el qual no va conèixer perquè va abandonar la família per buscar-se la vida a Cuba a principis del s. XX. En una de les poques cartes que la família conserva fa referència a un company d'un poble de les muntanyes de Lugo. Així que la Sabela decideix anar allà amb l'esperança de trobar a algú que l'hagués conegut. A la taberna del poble li parlen d'en Fidel, un senyor gran que és l'únic supervivent de la immigració al carib de la primera meitat del s. XX. Li diuen el nàufrag i és un home de memòria fragmentada que viu amb els fantasmes i records d'un passat una mica irreal. La relació d'amistat amb la Sabela acabarà despertant la desconfiança d'alguns habitants del poble.

És una història fictícia però que es nodreix de molts fets reals i que podríem englobar en el realisme màgic. Barreja el realisme més cru amb passatges fantàstics, però que serveixen per potenciar i aclarir la realitat, per molt paradoxal que soni. 

Gràficament Ardalén és una obra impressionant. L'estil de l'autor, consolidat i molt personal, és narrativament impecables, amb una composició de pàgina senzilla, però amb el ritme perfecte per aquesta història i amb un disseny dels personatges plens d'expressivitat. El color de la il·lustració ens fa viure intensament l'atmosfera de la història, amb una llum als boscos i als mars que fa que siguin una eina per donar aquesta expressivitat als personatges.

 Miguelanxo Prado (A Coruña 1958-)

Els seus inicis del còmic els trobem amb els fanzines que es feien a Galícia a finals dels setanta. Posteriorment se'n va anar a Barcelona on publica un altre fanzine, Zero. Als anys vuitanta s'introdueix al mercat de les revistes dom Creepy, Comix Internacional, El Jueves, Cimoc. Amb la crisi de les revistas, als anys noranta passa a treballar en altres camps com l'animació i la il·lustració, però segueix publicant còmics. El 1992 treu Trazo de tiza, la seva primera obra llarga amb la que li donen diferents premis. El 2003 col·labora en l'especial còmic de Sandman: Noches eternas. Després va seguir amb la premiada La Mansión de los Pampín l'any 2005. Els anys següents es va dedicar a la pel·lícula d'animació De profundis, on després també en va fer la versió del llibre il·lustrat. El 2021 va publicar l'obra que avui comentem Ardalén i el 2016 Presas fáciles. El 2020 va aprèixer el còmic infantil
Amani.